La dansa de la primavera

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!
Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.
Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.
Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Ans de pujar-hi...

"Si vols estendre pels amples horitzons de la muntanya

l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi

recorre pam a pam tota la terra

que des del cim dominaràs;

atura’tal comellar, al bosc;

guaita la mina, saluda els nius humans;

vulles conèixerla clapa de verdor si és blat o és ordi;

i aixís, escorcollant cosa per cosa,

a la contemplació ton ull prepara".

Joan Alcover, L'ermità qui capta

Paisatge interior

Aquí hom arriba a tenir aquell ull amb la mirada del qual l'espòs és ferit d'amor(cf. Ct 4,9), amor net i pur amb el qual es contempla Déu (cf. Mt 5,8).

Aquí es viu un oci profitós i el monjo es pacifica en una acció quieta.

Aquí, com a premi de l'esforç, Déu dóna als seus atletes el premi merescut (cf. 2Tm 4,7-8), o sigui, aquella pau que el món ignora (cf. jn 14,27) i el goig de l'Esperit Sant (cf. Rm 14,17).

Aquesta és aquella Raquel bonica i de bon veure, estimada de Jacob, encara que menys fecunda que Lia, que tenia els ulls apagats[1].

SANT BRU, Carta a Raul

[1] Textos Cartoixans primitius, Clàsics del Cristianisme 56, Edicions Proa, Barcelona 1995, 41-42. Afegim el comentari a peu de plana per tal d'entendre la lectura al·legòrica que en fa de Raquel i Lia: "Cf. Gn 29,17-18. El símbol de Lia lippis oculis és reprès sovint per sant Gregori per significar la vida activa. Lippus és aquell que té la visió obscura a causa de les obres de la vida activa, o sigui, que veu menys bé les realitats eternes. Cf. Regula pastoralis PL 77,25".

L'Ermita

Aquesta és l'Ermita de la Trinitat.

Lloc de soletat, no d'aïllament.

Lloc de silenci, no de sordesa. Ni de mutisme.

Espai físic de naturalesa privilegiada

que em convida a buscar altres paisatges,

al fons més íntim de l'ànima assedegada,

que em sedueix i em fa entrar

dins l'ermita interior,

i assumir, transcendint tota consciència,

que sóc habitants del bosc de les essències.

* * * * * * *

"Sota aquells horitzons, altres més íntims atreuen l’esperit;
i així fruint-ne la plenitud de la visió,
penetra la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura."

(Joan Alcover, L'ermità qui capta)

La neu

La neu que avui ens glaça el cor

amara la terra fèrtil de demà.

L'ermita, la neu, el mar

No us sembla que és difícil que coincideixin les tres coses?

Doncs aquí les teniu!

L'hivern al bosc

Temps d'hivern. Fred i neu, vent i calabruixada... Les fortes ventades, que semblen voler esqueixar els arbres despullats, fan pensar que tot està a punt de sucumbir. Tot això a sobre, a la superfície. Però a l'interior, sota la capa de neu, en el substracte, la vida continua: la sava corre per les venes de les arrels i, en el secret de la terra, s'està forjant la revolta d'una nova primavera.

No perdem les esperances: en el darrer racó d'una humanitat massacrada per les ventades de la guerra i la injustícia, hi batega el cor d'un nen que ens porta llavors de pau i eternitat.

Francesco

"Aquells que volen viure com a religiosos en els ermitoris, siguin tres o quatre o més; dos d'ells siguin mares, i tinguin dos fills o un al menys. Els dos que són mares portin la vida de Marta, i els dos fills portin la vida de Maria (cf. Lc 10,38-42); i tinguin un tancat on cadascú tingui la seva cel·la, en la qual pregui i dormi. [...] y busquin primerament el Regne de Déu i la seva justícia (Mt, 6,33) [...] i pugin parlar i anar a les mares. I quan els hi plagui, poden demanar almoïna a elles com a pobres petitons per amor del Senyor Déu. [...] I els fills assumeixin de tant en tant l'ofici de mares, alternativament, pel temps que els hi semblés convenient establir."

Francesc d'Assís

Regla per als ermitoris (fragment)

Més enllà de les nostres paraules

Pelegrins

No ens aturem als temples on altres pelegrins
arriben al llindar de la teva presència.
No volem la teva ombra; volem la teva essència,
Pare de l'infinit que tots portem a dins.

Ell s'emporti aquests cors que no fan resistència
a buscar-te, invisible com l'aire dels camins.
Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,
et sentim sobretot en la nostra impotència.

Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.
Però l'ardent impuls de fe que se'ns enduu
més enllà dels altars, els claustres i les aules,

murmura en la nuesa del nostre temple intern
un himne que és un eco del teu silenci etern
- o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!

Màrius Torres

21 febrer, 1939

Inici de curs

Escoleta petita, la del Coll

ermita de l'encarnació

tan llunyana a la interior

i a vegades tan propera.

Qué serà el que ens espera

aquest curs venturós?

El cor...

El cor és més que un simple órgan que expressa els sentiments.
El cor és el centre profund de la persona, que pensa i sent.
Et convido a entrar-hi i fer-hi estada.
És el sentit d'aquesta frase:

"En el cor hi ha la vida,
i també allí ens hi convé viure"

Teofanes el Reclús

(monjo rus del s.XIX)

...i no que mori el desig!

"Quan dos éssers s'abracen,

no saben el que fan

no saben el que volen

no saben el que busquen

no saben el que troben"

Paul Ricoeur

Quin és l'objecte del desig? Vés a saber!

Tant se val. És l'impuls que ens porta sempre a anar més enllà.

Que el desig sigui el guia per endinsar-me cada vegada més

dins el bosc de les essències

i retrobar-me amb el meu Senyor!

Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig

Recordeu el brindis de final de curs?
No, no em vaig inventar la frase.
El poeta era Marià Villangómez, eivissenc.
Com la majoria de mortals, no iniciats al món de la poesia,
la vaig descobrir en una versió musicada,
per Uc, un grup eivissenc.
Aquí teniu la poesia sencera,
més profunda que el brindis que vaig fer.
Gaudiu-la!




















CANÇÓ DE VESPRADA

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.

Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral...

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

Marià Villangómez

Agraïment

En una societat on tot es ven,

el bosc de les essències ens recorda

que no és el mateix el "valor"

que el "preu" de les coses.

Gràcies a tots i a totes

amb qui hem compartit moments

gratuïts (i valuosos, sense preu),

durant el curs que ara fineix.

Fidel en les coses petites

"Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més" (Mt 25,21)

* * * * *

Sigues fidel en les coses petites de cada dia.

Respira, no t'angoixis:

les grans opcions venen donades.

El secret del bosc

Tendrament, i amb paraules senzilles
em sento mogut a contar com em va vindre al cor,
serenament, però amb força, la idea del bosc de les essències.
Tal volta perquè era primavera, aquest temps en que tot s’enfolleix
i la vida sembla rebentar per tots costats.
Madurant dos sentiments, dos desitjos gairebé oposats:
oposats, perquè un m’empenyia a la soledat d’un bosc,
molt enfora de la ciutat i dels nius humans;
a l’altre extrem, un sentiment de qui no vol estar sol:
restar amb tu tota la vida, al teu costat.
I tanmateix, sense saber com, em vaig sentir

arrossegat pel secret del bosc: tot ÉS.

"Tu jardín no es mi mundo"

"Tu jardín no es mi mundo"

Sembla una tonteria, però el lema del FLEJ* se'ns mostra ple de sentit, com un clam de llibertat, pels qui, essent habitants del bosc de les essències, no ens conformem a viure als petits jardins (natura artificial envoltada de reixes) que ens ofereixen la nostra societat i, a vegades també, els afectes humans.

[*FLEJ="Frente de Libración de Enanos de Jardín"]

Un pas és suficient...

"Senyor, no et demano veure l'horitzó llunyà:

un pas és suficient per a mi"

(J.H. Newman)

El cent per u (III): tot és meu; sóc tot teu

(continuació)

Lectura mística

El cent per u: rebo més del que he donat.

Però el cent per u es queda curt. El que rebem és l'infinit per u.

Des del bosc de les essències, aquest evangeli ens ensenya a com establir noves relacions amb pares, mares, fills, camps... amb tot.

La conciència egoica ens parla d'una manera de relacionar-nos "possessiva": meu.

L'alliberació del propi jo, que ens fa saber que tot és, i que això és l'únic important, et fa descobrir que no hi ha teu ni meu.

En això rau la renúncia: deixar pares, mares, fills i camps (deixar-ho tot) en la manera vella de relacionar-nos. Ja no hi ha res que sigui meu.

I així ho obtenim tot: tot és meu, des d'una manera nova de relacionar-me amb tot i amb tots.

El llenguatge és limitat. Des de que fa ja molt temps, amb la revolució neolítica, es va inventar la propietat privada (el jo projecte el seu desig de possessió sobre una fracció de la realitat), no sabem expressar amb paraules la vertadera i genuina relació amb tot el que és.

L'unica paraula que tenim és el possessiu.

Utilitzem-lo, doncs. Tot és meu (i això és el cent per u). Però d'una manera nova.

"Meu" no com a possessiu "absolut"; "meu" com a possessiu de "relació" (estem inventant llenguatge).

Sovint els profetes diuen aquest oracle: "Tu seràs el meu poble, i jo seré el teu Déu". Meu i teu estan expressats en el que volem anomenar "possessiu de relació". Que nosaltres som el seu poble pot esser malentés en termes de propietat privada; però no hi ha dubte de que "Ell és el meu Déu" no: no posseim Déu com a propietat privada. El posseim (si es pot dir així) com es posseeix un amic. Ets el meu amic no indica possessió, sinó una relació especial entre tu i jo. "Ets el meu amic"... sent el que tu sents, i sents el que jo sent. Som amics. Som.

Meu, en sentit de relació, indica una nova manera d'estar en el món: Tot és. Res és meu (deixo mares, pares, fills i camps), perquè res no es sosté per mi. Tot (també jo) estem sostinguts en el ser per un altre. Tots "som". D'aquesta manera, amb la limitació del llenguatge i la seva sempre inadeqüació, tot és meu (en tot estic en aquesta relació essencial), com també jo sóc del tot i de tots. Descobrir això és el cent per u.

I d'aquesta manera amb passejo pel bosc de les essències: els arbres, les roques, el cel i les plantes, el rierol, l'avenc profund... tot és meu; sóc tot seu. Els habitants del bosc, els ocells i les rates, els esquirols i els insectes i, sobretot les persones (les que saben que habiten en el bosc i les que no ho saben)... tots són meus; sóc tot seu.

I gaudeixo d'aquesta percepció.

El cent per u (II): l'alegria de donar la vida per l'evangeli

(continuació)

Lectura literal de l'evangeli (cf. Mc 10, 28-30)

Hi ha un fet que no podem negar: el seguiment de Jesús (al menys per alguns dels seus deixebles) és exigent. Així, doncs, ens trobem amb frases de Jesús ben radicals, referents a les renúncies necessàries per a esdevenir deixeble seu:

"qui estima el pare o a la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi" (Mt 10,37)

"A un altre (Jesús) li digué: -Segueix-me- Ell respongué: -Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare-. Jesús li contestà: -Deixa que els morts enterin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu-". (Lc 9, 59-60)

Certament, Jesús és exigent, al menys amb alguns dels seus deixebles: aquells que l'acompanyen pel camí, en un estil de vida itinerant. Cal dir, però, que també té deixebles que no deixen ni família ni béns: són aquells que el reben a casa seva i que l'ajuden amb els seus béns. Un cas d'aquests són Marta, Maria i Llàtzer, els tres germans de betània (cf. Jo 12,1-8).

En el temps de Jesús, en una societat rural i patriarcal com era la seva, la família ho era tot. No es podia subsistir fora de l'àmbit familiar. S'entén doncs que aquests vincles familiars tan forts eren un impediment a l'hora de poder portar un estil de vida itinerant com el de Jesús. Ell mateix havia hagut de rompre aquests llaços amb la seva família:

"Digueren a Jesús: -la teva mare i els teus germans són aquí a fora, que et busquen.- Ell respon: -¿Qui són la meva mare i els meus gemans?- Llavors, mirant els qui sein al seu voltant, diu: -Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare". (Mc 3,32-35)

Tanmateix, l'accent no està en la renúncia, sinó en la importància del seguiment: el Regne de Déu és tan important que totes les altres coses són relatives. No és que es deixi d'estimar mare, pare, germans... sinó que, estimant-los molt, la crida de Jesús és encara més forta.

Recordeu que estem comentant el text del cent per u: el tema no és la renúncia, que ja han fet els deixebles ("mireu, nosaltres hem deixat...), sinó la "recompensa" que se'n deriva: "rebreu el cent per u en aquesta vida"... "i en el món futur, la vida eterna".

Més que "recompensa" (i per això jo ho poso entre cometes) crec que es tracta de la joia d'aquell que ha trobat sentit a la seva vida, al que fa... la joia d'haver trobat la pròpia vocació. Certament se'ns parla d'una retribució "en el món futur" (la vida eterna), però sobretot se'ns parla d'un cent per u ja en aquesta vida: no és qüestió de "quantitat" (quantes coses tindré), sinó de "qualitat" (l'alegria de viure el que visc).

Aquesta joia pel seguiment, per haver trobat el propi camí com a deixeble de Jesús, no és ingènua: curiosament, en el cent per u també hi entren les "persecucions". No tot és un camí de roses, però fins i tot les tribulacions són una bona notícia per aquell que les pateix pel Renge de Déu.

* * * * * * * * * * *

Fins aquí la reflexió sobre el text. No tots els lectors sou "deixebles itinerants" de Jesús, per la qual cosa podria semblar que aquest evangeli no va dirigit a vosaltres. Per això encara ens queda una altre lectura, que en direm "espiritual", per la qual mirarem de veure como podem, tots, viure l'alegria del despreniment i la recompensa del "cent per u" en aquesta vida. Alegria que sobretot podrem descobrir aquells que ens sentim habitants del bosc de les essències.