Sepharad

En temps d'eleccions els nostres polítics tenen la gràcia d'aconseguir la confrontació, en moltes ocasions territorials. A partir de certs comentaris satírics sobre la conveniència o no de bombardejar barcelona, comparteixo aquest poema de Salvador Espriu, el XLVI, de "La pell de brau":

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per tot un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fés que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigne sobre els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball

en la difícil i merescuda

llibertat.

"El temps passava i a mi se'm feien insuportables el soroll i les temptacions. A la fi, l'estiu s'acabà, i vaig decidir deixar la capella i continuar el meu camí, com abans. Vaig anar a veure el sacerdot i li vaig dir:

-Pare, vós ja sabeu el meu propòsit. Necessito silenci per dedicar-me a la pregària, i aquí per a mi hi ha massa distraccions i perjudicis. Us he obeït, m'he quedat tot l'estiu; ara deixeu-me'n anar i beneïu el meu camí solitari.

El sacerdot no volia deixar-me marxar, i em va dir:

-Què et priva de pregar, aquí? No tens cap feina, tret d'estar-te a la capella, i de pa sempre n'hi ha. Prega nit i dia, si vols, viu amb Déu! Ets adequat i útil per aquest lloc, no parles de bestieses amb les visitants i obtens ingressos per a l'església de Déu amb fidelitat. Això és més agradable a Déu que no la teva pregària solitària. Què hi trobes en la solitud, si pregar amb la gent és més alegre? Déu no creà l'home perquè es conegui només ell mateix, sinó perquè la gent s'ajudin els uns als altres, cadascú amb el que pugui. Fixa't en els sants i en els mestres universals: nit i dia es preocupaven per l'Església, predicaven per tot arreu i no s'estaven pas sols ni s'amagaven de la gent.

- Pare, Déu dóna a cadascú el seu talent; hi ha hagut molts predicadors i ha hagut molts anacoretes. Cadascú seguia la seva inclinació, obrava en conseqüència, creia que Déu mateix li mostrava amb allò el camí de la salvació. Com us podeu explicar que molts sants deixessin la dignitat de bisbe, d'abat o de sacerdot i fugissin a monestirs solitaris, per no trobar-se enmig de la gent? Sant Isaac el Siríac va deixar la seva diòcesi, el benaurat Atanasi l'Atonita va abandonar el seu gran monestir, precisament perquè aquests llocs eren massa temptadors per a ells i perquè creien veritablement en les paraules de Jesucrist: Què en traurà, l'home, de guanyar el món, si perd la seva ànima? (Mt 16,26).

- Però ells eren sants -digué el sacerdot.

- Si els sants -vaig respondre- evitaven, per no contaminar-se, el contacte amb els homes, què no ha de fer un dèbil pecador?

Finalment em vaig acomiadar d'aquell bon sacerdot i ell m'acompanyà afectuosament fins al camí".

ANÒNIM RUS, Relats d'un peregrí ral seu pare espiritual, fragment del segon relat.