divendres, 20 de novembre del 2009

Algú va dir...


"Qui tengui orelles, que escolti"
Mt 11,15


"Nos atrevemos a decir que la conversión a una auténtica pobreza, con las renuncias que impone el seguimiento de Cristo pobre, será la piedra de toque de nuestra auténtica renovación y singo especial para el Pueblo de Dios" (PB 55)

dimarts, 17 de novembre del 2009

Invocació


Us invoco, Senyor del Bosc

envieu el vostre Esperit,

que bufi suau sobre l'esponera dels arbres

com a la meva infància

ho feia l'embat.



Obriu-me els ulls, les oídes, el nàs,

destraveu-me la capaciat

d'ensaborir i de paupar...



Feu que hi vegi, que escolti,

que olori, que ensaboreixi,

que acaricii tot al voltant...



i un cop omplert de tot,

feriu-me el cor

amb la llum del fons de tota cosa,

que és la vostra llum,

que sou vós

i feu-me, de bell nou,

habitant del Bosc de les Essències!

dijous, 12 de novembre del 2009

Al bell mig de les coses que perduren


"Poder decir palabras verdaderas en medio de las cosas que perecen", glossava el contemplatiu i poeta Ernesto Cardenal, copsant la insubstancialitat de les coses fugisseres. Pere Casaldàliga contesta al poeta: "en medio de las cosas que perduran", des d'una altre sensibilitat (cara de la mateixa moneda de la que Cardenal en veia le creu), descobrint la densitat de cada instant i cada petita cosa, per efímera que sigui. Perquè la realitat té un fons perdurable, etern, per qui la sap mirar. I és que la transcendència, com deia Zubiri, és la densitat de la immanència. O com cantava un altre poeta de casa nostra, Màrius Torres: l'eternitat és sols un moment que s'eixampla. Deixa't, doncs, submergir enmig de tanta llum, despresa de les petites coses quotidianes que perduren...


"Poder decir palabras verdaderas

en medio de las cosas que perecen".

¡En medio de las cosas que perduran,

Ernesto Cardenal!


El gato Chone, gris

de ceniza y cariño.


Los periquitos incipientes,

verde latido niño y tentación del gato.


La luna llena que se ruboriza

por el último guiño del sol en el poniente,

por las queimadas de la Isla grande.


El olor de madera de la selva,

sobreviviente aún, ya profanaa

por el hacha inconsciente...


El "bejú" de mandioca,

hostia sólida y sobria

de amistad sertaneja.


La carreta de niños,

"com o bispo e o padre",

con saos de maíz, crujiendo, suaves,

y los bulbos rollizos de abundancia.


Y la caña de azúcar

-que era neón de esmalte,

casi verde, apenas amarillo, levemente violeta-,

tan jugosa de miel entre los dientes,

flauta de nuestra sed y nuestras risas.


Las tórtolas, menudas,

de dos en dos, bordando

la arena del camino.


Los cuatro borriquitos,

pastando seño y yerba e la ladera.


Y esta ermita del cerro, Teresa de Lisieux.

Madera negra, este sagrario abierto en cal pobre,

¡oh Hijo del Dios vivo!


Un libro, y una carta.

Una consulta humilde.

La tarta compartida con las hormigas rubias.


El río. Y el ocaso,

cada día distinto.

La red, colgando en sueños el cansancio.

Y la penumbra aroma de un recuerdo.


La aldabada de todas mis pequeñas iglesias.

Y, en todo caso, la Esperanza, siempe.

"Poder decir palabras verdaderas

en medi de las cosas que perecen",

¡en medio de la vida que perdura!


Pere Casaldàliga




dimecres, 21 d’octubre del 2009

A vi nou...

Ningú no cus a un vestit peça de roba sense tractar:
la roba nova estiraria la vella, i es faria un esquinç més gros.
I ningú no posa vi nou en bots vells:
el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi.
A vi nou, bots nous.

Mc 2,12




Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.


Miquel Martí i Pol



Serem allò que volem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.
Miquel Martí i Pol



Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l'hem fet tantes vegades

que ja ningú no se'n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.



Potser, també, del poc que enim ara

no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!




Miquel Martí i Pol


diumenge, 7 de juny del 2009

divendres, 5 de juny del 2009

Boig per Crist

"...por imitar y parescer más actualmente a Christo nuestro Señor, quiero y elijo más pobreza con Christo pobre que riqueza, oprobrios con Christo lleno dellos que honores, y desear más de ser estimado por vano y loco por Christo que primero fue tenido por tal, que por sabio ni prudente en este mundo."


Sant Ignasi de Loiola, EE.EE. 167.

dimecres, 13 de maig del 2009

Saber escoltar

"... tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir"
Hb 5,8

Déu sobirà i gloriós,

il·lumineu les tenebres del meu cor

i doneu-me una fe recta, una esperança certa

i una caritat perfecta,

seny i coneixement, Senyor,

per tal que acompleixi el vostre manament

sant i verídic.



Francesc d'Asís

diumenge, 10 de maig del 2009

Vot de caritat

"... n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel"
Mt 19,12

CÉLIBE

No habré hecho el amor, no habré tenido
la gloria humana de engedrar. Mi nombre
no dará nombre a nadie. No habré sido,
en la acepción cabal del mundo, un hombre.

De soledad en soledad migrando,
sin mas hogar que el Viento y el servicio,
Tu hoy voraz habrá sido mi cuando,
mi navegante paz Tu precipicio.

¿Te habre amado a Ti, Amor, amado
haciendo el buen amor de otros mil modos,
buscándote en la noche y el pecado,

sintiéndote en el grito y en la herida,
reconociéndote amable en todos,
dándote nombre en mi pequeña vida?

Pere Casaldàliga

dissabte, 9 de maig del 2009

Pobresa evangèlica

Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel
Mt 5,3
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.

Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada.

Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.

¡Y "mais nada"!

Pere Casaldàliga

diumenge, 5 d’abril del 2009

Diumenge de Rams


Diumenge de Rams
una entrada victoriosa
i demà, la creu



Avui entra Jesús a la Gran Ciutat
envoltat de multituds
aclamat per tothom.

Demà morirà fora de les murades
entre els exclosos
rebutjat per tothom.


No és així la nostra vida?
Els nostres èxits són el llindar
dels fracassos més grans.


Però el fracàs de l'amor
és primicía d'una glòria sublim
que, si saps mirar, ja s'entreveu:
Resurrecció!



diumenge, 22 de març del 2009

La dansa de la primavera

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!
Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.
Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.
Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

divendres, 27 de febrer del 2009

Ans de pujar-hi...


"Si vols estendre pels amples horitzons de la muntanya
l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominaràs;
atura’tal comellar, al bosc;
guaita la mina, saluda els nius humans;
vulles conèixerla clapa de verdor si és blat o és ordi;
i aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara".


Joan Alcover, L'ermità qui capta

dijous, 12 de febrer del 2009

Paisatge interior

Aquí hom arriba a tenir aquell ull amb la mirada del qual l'espòs és ferit d'amor(cf. Ct 4,9), amor net i pur amb el qual es contempla Déu (cf. Mt 5,8).

Aquí es viu un oci profitós i el monjo es pacifica en una acció quieta.

Aquí, com a premi de l'esforç, Déu dóna als seus atletes el premi merescut (cf. 2Tm 4,7-8), o sigui, aquella pau que el món ignora (cf. jn 14,27) i el goig de l'Esperit Sant (cf. Rm 14,17).

Aquesta és aquella Raquel bonica i de bon veure, estimada de Jacob, encara que menys fecunda que Lia, que tenia els ulls apagats[1].
SANT BRU, Carta a Raul


[1] Textos Cartoixans primitius, Clàsics del Cristianisme 56, Edicions Proa, Barcelona 1995, 41-42. Afegim el comentari a peu de plana per tal d'entendre la lectura al·legòrica que en fa de Raquel i Lia: "Cf. Gn 29,17-18. El símbol de Lia lippis oculis és reprès sovint per sant Gregori per significar la vida activa. Lippus és aquell que té la visió obscura a causa de les obres de la vida activa, o sigui, que veu menys bé les realitats eternes. Cf. Regula pastoralis PL 77,25".

dimarts, 3 de febrer del 2009

L'Ermita


Aquesta és l'Ermita de la Trinitat.

Lloc de soletat, no d'aïllament.
Lloc de silenci, no de sordesa. Ni de mutisme.

Espai físic de naturalesa privilegiada
que em convida a buscar altres paisatges,
al fons més íntim de l'ànima assedegada,

que em sedueix i em fa entrar
dins l'ermita interior,
i assumir, transcendint tota consciència,
que sóc habitants del bosc de les essències.

* * * * * * *
"Sota aquells horitzons, altres més íntims atreuen l’esperit;
i així fruint-ne la plenitud de la visió,
penetra la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura."

(Joan Alcover, L'ermità qui capta)

dijous, 15 de gener del 2009

La neu


La neu que avui ens glaça el cor
amara la terra fèrtil de demà.

dijous, 8 de gener del 2009

L'ermita, la neu, el mar


No us sembla que és difícil que coincideixin les tres coses?

Doncs aquí les teniu!


dijous, 1 de gener del 2009

L'hivern al bosc


Temps d'hivern. Fred i neu, vent i calabruixada... Les fortes ventades, que semblen voler esqueixar els arbres despullats, fan pensar que tot està a punt de sucumbir. Tot això a sobre, a la superfície. Però a l'interior, sota la capa de neu, en el substracte, la vida continua: la sava corre per les venes de les arrels i, en el secret de la terra, s'està forjant la revolta d'una nova primavera.

No perdem les esperances: en el darrer racó d'una humanitat massacrada per les ventades de la guerra i la injustícia, hi batega el cor d'un nen que ens porta llavors de pau i eternitat.