Benvingut al bosc de les essències. Pels qui prenem consciència que la realitat ens transcendeix, no sols en extensió, sinó en els diferents nivells de sentit, vull compartir aquests pensaments.Com a presentació de les meves inquietuds vitals, que van més enllà d'aquest blog (que és un de tants instruments) , he triat aquest escrit de Joan Alcover, poeta mallorquí. Ens parla d'un ermità que, educant la seva sensibilitat per a la contemplació, s'ha fet habitant del bosc de les essències.
L’ERMITÀ QUI CAPTA
Hoste só de l’altura; és mon ofici
de casa en casa demanar almoina,
per tota la encontrada a on els ecos
de l’ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pels viaranys del terme;
conec les heretats i les cabanes
i els pobles veïns, i els deman noves
de llurs tribulacions i llurs ventures.
Per ço del mirador de l’alta ermita
jo veig quelcom que els viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.
Si vols estendre
pels amples horitzons de la muntanya
l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominaràs; atura’t
al comellar,al bosc; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa de verdor si és blat o és ordi;
i aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.
No per això s’esvairà el misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avança la claror,l’ombra recula,
com més va reculant més imponenta.
La nit plena d’estels, per l’home savi
que els coneix d’un en un, ¿és menys divina
que pel qui veu només en l’estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que el puig revolten,
com un cel ajegut sobre la terra,
l’esguard lliscava indiferent, mes, ara
cada llum és un nom, una vivenda
on he assegut a dessuar, a l’ombra,
o he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; on he rebudes
mercès de pietat o la dolcesa
d’ésser humil davant la porta closa.
Sota aquells horitzons, altres més íntims
atreuen l’esperit; i així fruint-ne
la plenitud de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura.
"Aquells que volen viure com a religiosos en els ermitoris, siguin tres o quatre o més; dos d'ells siguin mares, i tinguin dos fills o un al menys. Els dos que són mares portin la vida de Marta, i els dos fills portin la vida de Maria (cf. Lc 10,38-42); i tinguin un tancat on cadascú tingui la seva cel·la, en la qual pregui i dormi. [...] y busquin primerament el Regne de Déu i la seva justícia (Mt, 6,33) [...] i pugin parlar i anar a les mares. I quan els hi plagui, poden demanar almoïna a elles com a pobres petitons per amor del Senyor Déu. [...] I els fills assumeixin de tant en tant l'ofici de mares, alternativament, pel temps que els hi semblés convenient establir."
