dissabte, 21 de juny del 2008

Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig

Recordeu el brindis de final de curs?
No, no em vaig inventar la frase.
El poeta era Marià Villangómez, eivissenc.
Com la majoria de mortals, no iniciats al món de la poesia,
la vaig descobrir en una versió musicada,
per Uc, un grup eivissenc.
Aquí teniu la poesia sencera,
més profunda que el brindis que vaig fer.
Gaudiu-la!




















CANÇÓ DE VESPRADA

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.

Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral...

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.


Marià Villangómez




1 comentari:

Carol ha dit...

Sí que recordo el brindis... i tant! Ens vas deixar a tots en silenci per un segons. Estic convençuda de que, després, molts vem estar pensant en aquelles paraules.
Sempre m'han atret les frases que en poques paraules diuen grans veritats. O, com a mínim, idees que fan pensar.

Un petó molt gran!