Déu s'és fet dels nostres!

Cantant perquè és Nadal
i arreu hi ha un portal
i Déu s'és fet dels nostres!
Cantant tots ells a Cor
que ja val més l'amor
que el to de pell dels rostres...

PERE CASALDÀLIGA
Nou Cant dels Ocells

Altre vegada, el bosc...

"Mai no és massa tard per tornar a començar..."

Sopa de Cabra, Camins.

No cal dir que l'he tingut molt temps abandonat, el meu bosquet.

Les bardisses de l'oblid, signe de l'abandó en que ha caigut, fan que sigui impenetrable.

El nostre interior, tal com aquest bosc, també es veu envaït, a mesura que l'oblidem, per abetzers que el fan cada vegada més espès. Es perden els camins que un havia fet en altre temps, i, com més gran és l'oblid, mes impenetrable es torna el bosc de les essències, metàfora de la nostra interioritat.

Tornar al bosc, fer-se camí enmig de la vegetació salvatge que no ens deixa passar. Com més hi entrem, més accessible es farà.

* * * * * * * * * *

En una nit urbana, en motiu d'un meravellós concert organitzat per un amic comú, ens retrobàrem. I la primera pregunta que em vas fer va ser pel bosc. És ben que just tu, que m'ajudares a parir aquest blog, m'animessis a tornar-hi escriure. A veure si tú també t'animes a escriure al teu, restant atrapada en el temps.

Morir en septiembre

Poesia de Mamerto Menapace, monjo benedictí de Los Toldos (Pcia. de Buenos Aires). Setembre, a l'hemisferi sud, és el mes en que comença la primavera, i les pruneres i els presseguers floreixen. "Morir en septiembre"... morir en primavera, quan tot reneix al nostre voltant.

Buscando una huella me largué a los rumbos

y anduve caminos amando el tierral

la huella se alarga, la meta no llega

la estrella me invita a seguir nomás.

Amé los caminos que creía míos

hoy veo que aquellos son sólo de Dios.

Voy dejando amigos, que toman desvíos

misterios distintos del que vivo yo.

La historia se ensancha, la huella se estrecha,

la vida se encoge: quiere madurar.

Todo mi follaje busca la semilla

sabe que por ella ha de madurar.

La vida no acaba bajo la cosecha.

Yo sé que en mi vida, morir es callar.

Creo en el mañana, tengo fe en la tierra:

ella permanece para mi trigal.

Sigo su camino buscando una huella

con toda mi alma quisiera ser fiel.

En cada acampada arrollo mi carpa

no quiero taperas si no he de volver.

El que está en camino nunca se despide,

libre, como el viento, saluda al pasar,

su sola querencia anida en la meta

que aun no conoce, pero alcanzará.

Todo lo que vive hacia allí camina

sigue el mismo rumbo que camino yo.

Un día el encuentro volverá a reunirme

con lo que dejado por buscar a Dios.

Morir en septiembre, cuando todo estalla

blanquea el ciruelo despertando en flor,

cuando el duraznero se viste de nuevo

y todo renace a mi alrededor.

Dejare el invierno como algo pasado

al que no se vuelve para nostalgiar

meterse en la vida, brotar en la tierra

y con ella irse para el más allá.

Si busco la vida no hay otro camino:

es duro morirse, pero hay que morir.

Sangrando en la huella, me voy sur adentro

no puedo negarte de nuevo mi sí.

Mamerto Menapace

Saber morir quan cal...

A les ermites de la meva terra mare es pot llegir, al traspassar el recinte que ens introdueix del món al reclòs sagrat, aquest petit escrit que a continuació transcriuré...

* * * * *

Tu, oh mortal

que entras por esta puerta:

detén el paso y advierte

que este sitio te convida

a que mueras en la vida

para vivir en la muerte.

Y con más atención considera

que el consuelo de morir sin pena

vale la pena de morir sin consuelo.

* * * * *

Pot semblar de mal gust, fins i tot, als versets finals, s'hi pot observar una falta d'expressió. No ho sé. Però la mort és una realitat forta i, fins i tot, atraient, com l'amor.

Deixeu-me que m'esplai, doncs, en moments de mort interior, amb aquesta petita poesia ermitana, de senzillesa pagesa i regust post-tridentí, però que ens posa cara a cara amb una veritat: a vegades, cal saber morir.

Ningú com vós no em fa feliç

Aquest salm m'el va ensenyar a recitar una mare del desert.

Per recitar en temps de prova.

"Ningú com vós no em va feliç".

Guarda'm, Deu meu

en tu trobo refugi.

Jo dic al Senyor: "Ets el meu sobirà,

ningú com tu no em fa feliç"

Ells adoren els déus d'aquesta terra,

divinitats que jo també estimava;

multipliquen els seus ídols,

van darere els falsos déus.

Però jo no els oferiré més sacrificis,

els meus llavis no pronunciaran els seus noms.

Senyor, heretat meva i calze meu,

tu m'has triat la possessió;

la part que m'ha tocat és deliciosa,

m'encisa la meva heretat.

Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny.

Fins a les nits instrueix el meu cor.

Sempre tinc present el Senyor;

amb ell a la dreta, mai no cauré.

El meu co se n'alegra i en faig festa tot jo,

fins el meu cos reposa confiat:

no abandonaràs la meva vida enmig dels morts

ni deixaràs caue a la fossa el qui t'estima.

M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:

joia i festa a desdir al teu davant;

al teu costat, delícies per sempre.

(Salm 16)