Saber escoltar

"... tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir"

Hb 5,8

Déu sobirà i gloriós,

il·lumineu les tenebres del meu cor

i doneu-me una fe recta, una esperança certa

i una caritat perfecta,

seny i coneixement, Senyor,

per tal que acompleixi el vostre manament

sant i verídic.

Francesc d'Asís

Vot de caritat

"... n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel"

Mt 19,12

CÉLIBE

No habré hecho el amor, no habré tenido
la gloria humana de engedrar. Mi nombre
no dará nombre a nadie. No habré sido,
en la acepción cabal del mundo, un hombre.

De soledad en soledad migrando,
sin mas hogar que el Viento y el servicio,
Tu hoy voraz habrá sido mi cuando,
mi navegante paz Tu precipicio.

¿Te habre amado a Ti, Amor, amado
haciendo el buen amor de otros mil modos,
buscándote en la noche y el pecado,

sintiéndote en el grito y en la herida,
reconociéndote amable en todos,
dándote nombre en mi pequeña vida?

Pere Casaldàliga

Pobresa evangèlica

Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel

Mt 5,3

No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.

Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada.

Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.

¡Y "mais nada"!

Pere Casaldàliga

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams

una entrada victoriosa

i demà, la creu

Avui entra Jesús a la Gran Ciutat
envoltat de multituds
aclamat per tothom.

Demà morirà fora de les murades
entre els exclosos
rebutjat per tothom.


No és així la nostra vida?
Els nostres èxits són el llindar
dels fracassos més grans.


Però el fracàs de l'amor
és primicía d'una glòria sublim
que, si saps mirar, ja s'entreveu:
Resurrecció!

La dansa de la primavera

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!
Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.
Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.
Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Ans de pujar-hi...

"Si vols estendre pels amples horitzons de la muntanya

l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi

recorre pam a pam tota la terra

que des del cim dominaràs;

atura’tal comellar, al bosc;

guaita la mina, saluda els nius humans;

vulles conèixerla clapa de verdor si és blat o és ordi;

i aixís, escorcollant cosa per cosa,

a la contemplació ton ull prepara".

Joan Alcover, L'ermità qui capta

Paisatge interior

Aquí hom arriba a tenir aquell ull amb la mirada del qual l'espòs és ferit d'amor(cf. Ct 4,9), amor net i pur amb el qual es contempla Déu (cf. Mt 5,8).

Aquí es viu un oci profitós i el monjo es pacifica en una acció quieta.

Aquí, com a premi de l'esforç, Déu dóna als seus atletes el premi merescut (cf. 2Tm 4,7-8), o sigui, aquella pau que el món ignora (cf. jn 14,27) i el goig de l'Esperit Sant (cf. Rm 14,17).

Aquesta és aquella Raquel bonica i de bon veure, estimada de Jacob, encara que menys fecunda que Lia, que tenia els ulls apagats[1].

SANT BRU, Carta a Raul

[1] Textos Cartoixans primitius, Clàsics del Cristianisme 56, Edicions Proa, Barcelona 1995, 41-42. Afegim el comentari a peu de plana per tal d'entendre la lectura al·legòrica que en fa de Raquel i Lia: "Cf. Gn 29,17-18. El símbol de Lia lippis oculis és reprès sovint per sant Gregori per significar la vida activa. Lippus és aquell que té la visió obscura a causa de les obres de la vida activa, o sigui, que veu menys bé les realitats eternes. Cf. Regula pastoralis PL 77,25".

L'Ermita

Aquesta és l'Ermita de la Trinitat.

Lloc de soletat, no d'aïllament.

Lloc de silenci, no de sordesa. Ni de mutisme.

Espai físic de naturalesa privilegiada

que em convida a buscar altres paisatges,

al fons més íntim de l'ànima assedegada,

que em sedueix i em fa entrar

dins l'ermita interior,

i assumir, transcendint tota consciència,

que sóc habitants del bosc de les essències.

* * * * * * *

"Sota aquells horitzons, altres més íntims atreuen l’esperit;
i així fruint-ne la plenitud de la visió,
penetra la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura."

(Joan Alcover, L'ermità qui capta)

La neu

La neu que avui ens glaça el cor

amara la terra fèrtil de demà.

L'ermita, la neu, el mar

No us sembla que és difícil que coincideixin les tres coses?

Doncs aquí les teniu!

L'hivern al bosc

Temps d'hivern. Fred i neu, vent i calabruixada... Les fortes ventades, que semblen voler esqueixar els arbres despullats, fan pensar que tot està a punt de sucumbir. Tot això a sobre, a la superfície. Però a l'interior, sota la capa de neu, en el substracte, la vida continua: la sava corre per les venes de les arrels i, en el secret de la terra, s'està forjant la revolta d'una nova primavera.

No perdem les esperances: en el darrer racó d'una humanitat massacrada per les ventades de la guerra i la injustícia, hi batega el cor d'un nen que ens porta llavors de pau i eternitat.

Francesco

"Aquells que volen viure com a religiosos en els ermitoris, siguin tres o quatre o més; dos d'ells siguin mares, i tinguin dos fills o un al menys. Els dos que són mares portin la vida de Marta, i els dos fills portin la vida de Maria (cf. Lc 10,38-42); i tinguin un tancat on cadascú tingui la seva cel·la, en la qual pregui i dormi. [...] y busquin primerament el Regne de Déu i la seva justícia (Mt, 6,33) [...] i pugin parlar i anar a les mares. I quan els hi plagui, poden demanar almoïna a elles com a pobres petitons per amor del Senyor Déu. [...] I els fills assumeixin de tant en tant l'ofici de mares, alternativament, pel temps que els hi semblés convenient establir."

Francesc d'Assís

Regla per als ermitoris (fragment)

Més enllà de les nostres paraules

Pelegrins

No ens aturem als temples on altres pelegrins
arriben al llindar de la teva presència.
No volem la teva ombra; volem la teva essència,
Pare de l'infinit que tots portem a dins.

Ell s'emporti aquests cors que no fan resistència
a buscar-te, invisible com l'aire dels camins.
Perquè sabem qui som, o Terme dels destins,
et sentim sobretot en la nostra impotència.

Sabem que en aquest món no arribarem a Tu.
Però l'ardent impuls de fe que se'ns enduu
més enllà dels altars, els claustres i les aules,

murmura en la nuesa del nostre temple intern
un himne que és un eco del teu silenci etern
- o Tu que ets més enllà de les nostres paraules!

Màrius Torres

21 febrer, 1939

Inici de curs

Escoleta petita, la del Coll

ermita de l'encarnació

tan llunyana a la interior

i a vegades tan propera.

Qué serà el que ens espera

aquest curs venturós?

El cor...

El cor és més que un simple órgan que expressa els sentiments.
El cor és el centre profund de la persona, que pensa i sent.
Et convido a entrar-hi i fer-hi estada.
És el sentit d'aquesta frase:

"En el cor hi ha la vida,
i també allí ens hi convé viure"

Teofanes el Reclús

(monjo rus del s.XIX)

...i no que mori el desig!

"Quan dos éssers s'abracen,

no saben el que fan

no saben el que volen

no saben el que busquen

no saben el que troben"

Paul Ricoeur

Quin és l'objecte del desig? Vés a saber!

Tant se val. És l'impuls que ens porta sempre a anar més enllà.

Que el desig sigui el guia per endinsar-me cada vegada més

dins el bosc de les essències

i retrobar-me amb el meu Senyor!

Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig

Recordeu el brindis de final de curs?
No, no em vaig inventar la frase.
El poeta era Marià Villangómez, eivissenc.
Com la majoria de mortals, no iniciats al món de la poesia,
la vaig descobrir en una versió musicada,
per Uc, un grup eivissenc.
Aquí teniu la poesia sencera,
més profunda que el brindis que vaig fer.
Gaudiu-la!




















CANÇÓ DE VESPRADA

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.

Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral...

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

Marià Villangómez

Agraïment

En una societat on tot es ven,

el bosc de les essències ens recorda

que no és el mateix el "valor"

que el "preu" de les coses.

Gràcies a tots i a totes

amb qui hem compartit moments

gratuïts (i valuosos, sense preu),

durant el curs que ara fineix.

Fidel en les coses petites

"Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més" (Mt 25,21)

* * * * *

Sigues fidel en les coses petites de cada dia.

Respira, no t'angoixis:

les grans opcions venen donades.

El secret del bosc

Tendrament, i amb paraules senzilles
em sento mogut a contar com em va vindre al cor,
serenament, però amb força, la idea del bosc de les essències.
Tal volta perquè era primavera, aquest temps en que tot s’enfolleix
i la vida sembla rebentar per tots costats.
Madurant dos sentiments, dos desitjos gairebé oposats:
oposats, perquè un m’empenyia a la soledat d’un bosc,
molt enfora de la ciutat i dels nius humans;
a l’altre extrem, un sentiment de qui no vol estar sol:
restar amb tu tota la vida, al teu costat.
I tanmateix, sense saber com, em vaig sentir

arrossegat pel secret del bosc: tot ÉS.