dissabte, 29 d’octubre del 2011

Sepharad


En temps d'eleccions els nostres polítics tenen la gràcia d'aconseguir la confrontació, en moltes ocasions territorials. A partir de certs comentaris satírics sobre la conveniència o no de bombardejar barcelona, comparteixo aquest poema de Salvador Espriu, el XLVI, de "La pell de brau":

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per tot un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.

Fés que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigne sobre els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball
en la difícil i merescuda
llibertat.

dijous, 13 d’octubre del 2011



"El temps passava i a mi se'm feien insuportables el soroll i les temptacions. A la fi, l'estiu s'acabà, i vaig decidir deixar la capella i continuar el meu camí, com abans. Vaig anar a veure el sacerdot i li vaig dir:

-Pare, vós ja sabeu el meu propòsit. Necessito silenci per dedicar-me a la pregària, i aquí per a mi hi ha massa distraccions i perjudicis. Us he obeït, m'he quedat tot l'estiu; ara deixeu-me'n anar i beneïu el meu camí solitari.

El sacerdot no volia deixar-me marxar, i em va dir:

-Què et priva de pregar, aquí? No tens cap feina, tret d'estar-te a la capella, i de pa sempre n'hi ha. Prega nit i dia, si vols, viu amb Déu! Ets adequat i útil per aquest lloc, no parles de bestieses amb les visitants i obtens ingressos per a l'església de Déu amb fidelitat. Això és més agradable a Déu que no la teva pregària solitària. Què hi trobes en la solitud, si pregar amb la gent és més alegre? Déu no creà l'home perquè es conegui només ell mateix, sinó perquè la gent s'ajudin els uns als altres, cadascú amb el que pugui. Fixa't en els sants i en els mestres universals: nit i dia es preocupaven per l'Església, predicaven per tot arreu i no s'estaven pas sols ni s'amagaven de la gent.

- Pare, Déu dóna a cadascú el seu talent; hi ha hagut molts predicadors i ha hagut molts anacoretes. Cadascú seguia la seva inclinació, obrava en conseqüència, creia que Déu mateix li mostrava amb allò el camí de la salvació. Com us podeu explicar que molts sants deixessin la dignitat de bisbe, d'abat o de sacerdot i fugissin a monestirs solitaris, per no trobar-se enmig de la gent? Sant Isaac el Siríac va deixar la seva diòcesi, el benaurat Atanasi l'Atonita va abandonar el seu gran monestir, precisament perquè aquests llocs eren massa temptadors per a ells i perquè creien veritablement en les paraules de Jesucrist: Què en traurà, l'home, de guanyar el món, si perd la seva ànima? (Mt 16,26).

- Però ells eren sants -digué el sacerdot.

- Si els sants -vaig respondre- evitaven, per no contaminar-se, el contacte amb els homes, què no ha de fer un dèbil pecador?

Finalment em vaig acomiadar d'aquell bon sacerdot i ell m'acompanyà afectuosament fins al camí".

ANÒNIM RUS, Relats d'un peregrí ral seu pare espiritual, fragment del segon relat.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Fes-nos veure la claror de la teva mirada

Fes-nos veure la claror de la teva mirada i serem salvats!
Salm 80 (79)



M'has mostrat el teu rostre, Senyor.
No és obra meva. S'ha manifestat des del fons de la matèria.
Perquè el suport, els pigments, l'emulsió... tot forma part de la Creació,
que és Cristiforme.
I el teu rostre està amagat en ella.
Amagat, esperant manifestar-se a la nostra mirada,
per mitjà de la pregària del pinzell,
sota la guia del Mestre, l'Esperit Sant,
autèntic autor de la icona del teu rostre.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Déu s'és fet dels nostres!


















Cantant perquè és Nadal
i arreu hi ha un portal
i Déu s'és fet dels nostres!
Cantant tots ells a Cor
que ja val més l'amor
que el to de pell dels rostres...

PERE CASALDÀLIGA
Nou Cant dels Ocells

divendres, 15 d’octubre del 2010

Altre vegada, el bosc...


"Mai no és massa tard per tornar a començar..."

Sopa de Cabra, Camins.


No cal dir que l'he tingut molt temps abandonat, el meu bosquet.

Les bardisses de l'oblid, signe de l'abandó en que ha caigut, fan que sigui impenetrable.


El nostre interior, tal com aquest bosc, també es veu envaït, a mesura que l'oblidem, per abetzers que el fan cada vegada més espès. Es perden els camins que un havia fet en altre temps, i, com més gran és l'oblid, mes impenetrable es torna el bosc de les essències, metàfora de la nostra interioritat.


Tornar al bosc, fer-se camí enmig de la vegetació salvatge que no ens deixa passar. Com més hi entrem, més accessible es farà.


* * * * * * * * * *


En una nit urbana, en motiu d'un meravellós concert organitzat per un amic comú, ens retrobàrem. I la primera pregunta que em vas fer va ser pel bosc. És ben que just tu, que m'ajudares a parir aquest blog, m'animessis a tornar-hi escriure. A veure si tú també t'animes a escriure al teu, restant atrapada en el temps.

dimecres, 17 de març del 2010

Morir en septiembre

Poesia de Mamerto Menapace, monjo benedictí de Los Toldos (Pcia. de Buenos Aires). Setembre, a l'hemisferi sud, és el mes en que comença la primavera, i les pruneres i els presseguers floreixen. "Morir en septiembre"... morir en primavera, quan tot reneix al nostre voltant.


Buscando una huella me largué a los rumbos

y anduve caminos amando el tierral

la huella se alarga, la meta no llega

la estrella me invita a seguir nomás.


Amé los caminos que creía míos

hoy veo que aquellos son sólo de Dios.

Voy dejando amigos, que toman desvíos

misterios distintos del que vivo yo.


La historia se ensancha, la huella se estrecha,

la vida se encoge: quiere madurar.

Todo mi follaje busca la semilla

sabe que por ella ha de madurar.


La vida no acaba bajo la cosecha.

Yo sé que en mi vida, morir es callar.

Creo en el mañana, tengo fe en la tierra:

ella permanece para mi trigal.


Sigo su camino buscando una huella

con toda mi alma quisiera ser fiel.

En cada acampada arrollo mi carpa

no quiero taperas si no he de volver.


El que está en camino nunca se despide,

libre, como el viento, saluda al pasar,

su sola querencia anida en la meta

que aun no conoce, pero alcanzará.


Todo lo que vive hacia allí camina

sigue el mismo rumbo que camino yo.

Un día el encuentro volverá a reunirme

con lo que dejado por buscar a Dios.


Morir en septiembre, cuando todo estalla

blanquea el ciruelo despertando en flor,

cuando el duraznero se viste de nuevo

y todo renace a mi alrededor.


Dejare el invierno como algo pasado

al que no se vuelve para nostalgiar

meterse en la vida, brotar en la tierra

y con ella irse para el más allá.


Si busco la vida no hay otro camino:

es duro morirse, pero hay que morir.

Sangrando en la huella, me voy sur adentro

no puedo negarte de nuevo mi sí.


Mamerto Menapace


dimarts, 16 de març del 2010

Saber morir quan cal...


A les ermites de la meva terra mare es pot llegir, al traspassar el recinte que ens introdueix del món al reclòs sagrat, aquest petit escrit que a continuació transcriuré...


* * * * *


Tu, oh mortal

que entras por esta puerta:

detén el paso y advierte

que este sitio te convida

a que mueras en la vida

para vivir en la muerte.


Y con más atención considera

que el consuelo de morir sin pena

vale la pena de morir sin consuelo.


* * * * *


Pot semblar de mal gust, fins i tot, als versets finals, s'hi pot observar una falta d'expressió. No ho sé. Però la mort és una realitat forta i, fins i tot, atraient, com l'amor.


Deixeu-me que m'esplai, doncs, en moments de mort interior, amb aquesta petita poesia ermitana, de senzillesa pagesa i regust post-tridentí, però que ens posa cara a cara amb una veritat: a vegades, cal saber morir.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Ningú com vós no em fa feliç

Aquest salm m'el va ensenyar a recitar una mare del desert.
Per recitar en temps de prova.
"Ningú com vós no em va feliç".




Guarda'm, Deu meu

en tu trobo refugi.

Jo dic al Senyor: "Ets el meu sobirà,

ningú com tu no em fa feliç"


Ells adoren els déus d'aquesta terra,

divinitats que jo també estimava;

multipliquen els seus ídols,

van darere els falsos déus.

Però jo no els oferiré més sacrificis,

els meus llavis no pronunciaran els seus noms.


Senyor, heretat meva i calze meu,

tu m'has triat la possessió;

la part que m'ha tocat és deliciosa,

m'encisa la meva heretat.


Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny.

Fins a les nits instrueix el meu cor.

Sempre tinc present el Senyor;

amb ell a la dreta, mai no cauré.


El meu co se n'alegra i en faig festa tot jo,

fins el meu cos reposa confiat:

no abandonaràs la meva vida enmig dels morts

ni deixaràs caue a la fossa el qui t'estima.


M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:

joia i festa a desdir al teu davant;

al teu costat, delícies per sempre.

(Salm 16)

divendres, 20 de novembre del 2009

Algú va dir...


"Qui tengui orelles, que escolti"
Mt 11,15


"Nos atrevemos a decir que la conversión a una auténtica pobreza, con las renuncias que impone el seguimiento de Cristo pobre, será la piedra de toque de nuestra auténtica renovación y singo especial para el Pueblo de Dios" (PB 55)

dimarts, 17 de novembre del 2009

Invocació


Us invoco, Senyor del Bosc

envieu el vostre Esperit,

que bufi suau sobre l'esponera dels arbres

com a la meva infància

ho feia l'embat.



Obriu-me els ulls, les oídes, el nàs,

destraveu-me la capaciat

d'ensaborir i de paupar...



Feu que hi vegi, que escolti,

que olori, que ensaboreixi,

que acaricii tot al voltant...



i un cop omplert de tot,

feriu-me el cor

amb la llum del fons de tota cosa,

que és la vostra llum,

que sou vós

i feu-me, de bell nou,

habitant del Bosc de les Essències!

dijous, 12 de novembre del 2009

Al bell mig de les coses que perduren


"Poder decir palabras verdaderas en medio de las cosas que perecen", glossava el contemplatiu i poeta Ernesto Cardenal, copsant la insubstancialitat de les coses fugisseres. Pere Casaldàliga contesta al poeta: "en medio de las cosas que perduran", des d'una altre sensibilitat (cara de la mateixa moneda de la que Cardenal en veia le creu), descobrint la densitat de cada instant i cada petita cosa, per efímera que sigui. Perquè la realitat té un fons perdurable, etern, per qui la sap mirar. I és que la transcendència, com deia Zubiri, és la densitat de la immanència. O com cantava un altre poeta de casa nostra, Màrius Torres: l'eternitat és sols un moment que s'eixampla. Deixa't, doncs, submergir enmig de tanta llum, despresa de les petites coses quotidianes que perduren...


"Poder decir palabras verdaderas

en medio de las cosas que perecen".

¡En medio de las cosas que perduran,

Ernesto Cardenal!


El gato Chone, gris

de ceniza y cariño.


Los periquitos incipientes,

verde latido niño y tentación del gato.


La luna llena que se ruboriza

por el último guiño del sol en el poniente,

por las queimadas de la Isla grande.


El olor de madera de la selva,

sobreviviente aún, ya profanaa

por el hacha inconsciente...


El "bejú" de mandioca,

hostia sólida y sobria

de amistad sertaneja.


La carreta de niños,

"com o bispo e o padre",

con saos de maíz, crujiendo, suaves,

y los bulbos rollizos de abundancia.


Y la caña de azúcar

-que era neón de esmalte,

casi verde, apenas amarillo, levemente violeta-,

tan jugosa de miel entre los dientes,

flauta de nuestra sed y nuestras risas.


Las tórtolas, menudas,

de dos en dos, bordando

la arena del camino.


Los cuatro borriquitos,

pastando seño y yerba e la ladera.


Y esta ermita del cerro, Teresa de Lisieux.

Madera negra, este sagrario abierto en cal pobre,

¡oh Hijo del Dios vivo!


Un libro, y una carta.

Una consulta humilde.

La tarta compartida con las hormigas rubias.


El río. Y el ocaso,

cada día distinto.

La red, colgando en sueños el cansancio.

Y la penumbra aroma de un recuerdo.


La aldabada de todas mis pequeñas iglesias.

Y, en todo caso, la Esperanza, siempe.

"Poder decir palabras verdaderas

en medi de las cosas que perecen",

¡en medio de la vida que perdura!


Pere Casaldàliga




dimecres, 21 d’octubre del 2009

A vi nou...

Ningú no cus a un vestit peça de roba sense tractar:
la roba nova estiraria la vella, i es faria un esquinç més gros.
I ningú no posa vi nou en bots vells:
el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi.
A vi nou, bots nous.

Mc 2,12




Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.


Miquel Martí i Pol



Serem allò que volem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.
Miquel Martí i Pol



Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l'hem fet tantes vegades

que ja ningú no se'n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.



Potser, també, del poc que enim ara

no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!




Miquel Martí i Pol


diumenge, 7 de juny del 2009

divendres, 5 de juny del 2009

Boig per Crist

"...por imitar y parescer más actualmente a Christo nuestro Señor, quiero y elijo más pobreza con Christo pobre que riqueza, oprobrios con Christo lleno dellos que honores, y desear más de ser estimado por vano y loco por Christo que primero fue tenido por tal, que por sabio ni prudente en este mundo."


Sant Ignasi de Loiola, EE.EE. 167.

dimecres, 13 de maig del 2009

Saber escoltar

"... tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir"
Hb 5,8

Déu sobirà i gloriós,

il·lumineu les tenebres del meu cor

i doneu-me una fe recta, una esperança certa

i una caritat perfecta,

seny i coneixement, Senyor,

per tal que acompleixi el vostre manament

sant i verídic.



Francesc d'Asís

diumenge, 10 de maig del 2009

Vot de caritat

"... n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel"
Mt 19,12

CÉLIBE

No habré hecho el amor, no habré tenido
la gloria humana de engedrar. Mi nombre
no dará nombre a nadie. No habré sido,
en la acepción cabal del mundo, un hombre.

De soledad en soledad migrando,
sin mas hogar que el Viento y el servicio,
Tu hoy voraz habrá sido mi cuando,
mi navegante paz Tu precipicio.

¿Te habre amado a Ti, Amor, amado
haciendo el buen amor de otros mil modos,
buscándote en la noche y el pecado,

sintiéndote en el grito y en la herida,
reconociéndote amable en todos,
dándote nombre en mi pequeña vida?

Pere Casaldàliga

dissabte, 9 de maig del 2009

Pobresa evangèlica

Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel
Mt 5,3
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.

Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada.

Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.

¡Y "mais nada"!

Pere Casaldàliga

diumenge, 5 d’abril del 2009

Diumenge de Rams


Diumenge de Rams
una entrada victoriosa
i demà, la creu



Avui entra Jesús a la Gran Ciutat
envoltat de multituds
aclamat per tothom.

Demà morirà fora de les murades
entre els exclosos
rebutjat per tothom.


No és així la nostra vida?
Els nostres èxits són el llindar
dels fracassos més grans.


Però el fracàs de l'amor
és primicía d'una glòria sublim
que, si saps mirar, ja s'entreveu:
Resurrecció!